Els objectius de la Fundació es concreten en mantenir viva la memòria d'Ernest Lluch, el seu pensament i la seva obra; així com en fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.

Vols estar informat/da?

Per a rebre informació sobre les activitats de la fundació, dona't d'alta al Butlletí digital »

Notice

« índex

La llum d'Ernest Lluch

 

 El dissabte 23 de juliol de 2016 sortia publicada a La Vanguardia aquesta columna dedicada a Ernest Lluch i a la pervivència de la seva obra escrita, per cert, consultable en diverses biblioteques d'arreu del país, com la Biblioteca Ernest Lluch de Girona.
  • laluzernest.jpg

Domingo Marchena
és l'autor d'aquest article que es pot trobar a la web de La Vanguardia i que reproduïm a continuació:

La llum d'Ernest Lluch

Ernest Lluch és un milió de coses. Una llum que no s'apagarà mai, un record inesborrable, un crit d'impotència i una baula més d'una cadena enorme, formada per nens, dones i gent gran. I per guàrdies civils, policies, lampistes, taxistes, professors d'universitat, polítics... Tots assassinats per uns terroristes a qui el ministre José Luis Corcuera es va referir d'una manera que obliga a recordar els versos recopilats a Estació de França, de Joan Margarit: "Desconfieu/d'aquells que, a certa edat, mai no blasfemen".

"Estic convençuda que l'Ernest hauria intentat dialogar fins i tot amb la persona que el va matar. Vostès, que poden, dialoguin, sisplau", va dir una excelsa Gemma Nierga, al final de la marxa multitudinària del 24 de novembre del 2000. Gairebé un milió de persones van recórrer el centre de Barcelona per condemnar la bogeria criminal d'ETA i l'assassinat de l'exministre socialista. A finals del segle XX tots els diaris tenien un escàner per captar les converses de ràdio de la policia. Aquests aparells van deixar de ser d'utilitat quan van aparèixer els sistemes d'encriptació. El de La Vanguardia era de la marca Uniden, model Bearcat UBC90000XLT. El 20 de novembre del 2000, cap a les 22 hores, l'escàner va vomitar la notícia de l'explosió d'un vehicle en un descampat a la frontera entre Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat. Eren els anys del plom i de seguida algú va dir: "Un cotxe bomba". Una hora i mitja més tard un patruller va demanar a la Direcció Superior de Policia de la Via Laietana que li truquessin al mòbil (els escàners de les redaccions eren un secret de domini públic), però abans de tallar la comunicació va deixar anar un cop: "En un pàrquing proper al lloc de l'explosió ha aparegut un cadàver; pel que sembla és d'un polític".

Quatre dies més tard, Gemma Nierga se saltava el guió i demanava diàleg, davant la mirada estupefacta de José María Aznar, que va presidir la manifestació al costat de Jordi Pujol. El cotxe que va explosionar era el que havien utilitzat els terroristes per fugir després d'assassinar un home bo i dialogant.

A aquest home, doctor en Ciències Econòmiques i l'alumne predilecte del professor Fabià Estapé, li agradaria saber que avui dóna nom a uns jardins a Lleida, un hospital a Calatayud i dues escoles, a Abrera i l'Hospitalet de Llobregat. I també a tres biblioteques: a Vilassar de Mar, on hi ha la seu de la Fundació Ernest Lluch, i a Sant Sebastià, la seva altra ciutat, on hi ha l'Ernest Lluch Kultur Etxea. La tercera biblioteca, al costat del parc del Migdia de Girona, fa ­de manera totalment involuntària­ el millor homenatge a aquest polític i economista, ministre de Sanitat en el primer Govern de Felipe González. Aquesta casa de la cultura, aquest temple del diàleg, és un lloc lluminós i alegre. A la primera planta, prop d'una de les finestres, hi ha la prestatgeria dels llibres dedicats a la democràcia. Una mica més enllà hi ha els volums relacionats amb l'economia. Democràcia i economia, les dues passions d'aquest amant del País Basc que tenia un pis a Sant Sebastià i que volia viure sense por i sense escorta. I just al mig, entre la democràcia i l'economia, hi ha els volums consagrats a l'estudi del terrorisme.

Algunes d'aquelles monografies són excel·lents, com ara les de Florencio Domínguez, però la seva lectura no ajuda a cicatritzar la ferida. L'únic consol cal buscar-lo una altra vegada en la poesia. Joan Vinyoli diu a la seva Antologia poètica: "És bo tenir llàgrimes a punt, tancades/per si tot d'una mor/algú que estimis o llegeixes/un vers o penses en el joc/perdut". Ernest Lluch és un milió de coses, però sobretot és una llum i un record inesborrable. En canvi, a José Ignacio Krutxaga, Lierni Armendáriz i Fernando García Jodrá, condemnats el 2002 a 33 anys de presó per l'assassinat, no els recordarà ni Déu quan hagin mort.

Els llibres dedicats al terrorisme a la biblioteca Ernest Lluch són entre les obres sobre democràcia i les d'economia, les dues passions d'aquest màrtir de la llibertat